Ahir vam assistir a l’intent de Rajoy d’obtenir el
control dels Mossos sense passar pel congrés espanyol i sense derogar
l’estatut, en una mostra més de la seua feblesa política
Aquest dissabte ha estat un dels dies més complicats de la
campanya electoral. Durant moltes hores l’estat espanyol va intentar imposar un
relat truculent, consistent a dir que ells passaven a controlar els Mossos,
relat que tenia la intenció de generar desànim i reaccions descontrolades. No
ho van aconseguir. Amb una gran mostra de rigor i serenitat, tots plegats vam
ser capaços d’avançar el calendari vint-i-quatre hores més, i deixar-lo ja
només a una setmana justa. De tots els fets que van passar, però, se n’extreuen
unes lliçons molt importants.
Assistim a una confrontació del segle XXI, en què la
informació és gairebé tan important com els fets, en què una informació
convenientment manipulada pot provocar fets. Ahir de bon matí, el govern
espanyol va filtrar a diversos diaris i periodistes que prendria el control
dels Mossos. No era una notícia. Era un desig. Però aquests mitjans ho van
vendre, ho van vendre als seus lectors, com si fos una realitat. Des del punt
de vista periodístic, el comportament d’aquests mitjans ha estat simplement
indignant: afirmaven, com si fossen certes, coses que es parlaven en una reunió
extraordinàriament difícil i dins la qual ells no eren pas. Per això VilaWeb
callava. Callàvem, vam callar, esperant els fets. I callàvem, vam callar, per
responsabilitat professional, però evidentment també per responsabilitat cap
a la nostra societat en un moment especialment complicat.
Perquè mentre alguns mitjans feien circular la informació
falsa, grups de provocadors perfectament organitzats feien córrer consignes per
les xarxes socials reclamant una resposta ‘ferma al carrer’. Tan greu va ser la
situació que les associacions sobiranistes es van veure obligades a migdia a
fer un avís contundent i recordar a la gent que no hi havia cap concentració
convocada, els demanaven que no fessen cas dels provocadors i que s’evitara cap
escena de violència, aquelles que l’estat espera amb ànsia per poder-nos tirar
a sobre, de manera impune, la Brigada Piolín.
El més greu de tot és que la maniobra partia d’una ordre del
fiscal clarament il·legal, d’una aberració jurídica que els experts ja han
denunciat i desmuntat. Però si els carrers s’hagueren encès per culpa de les
notícies falses i les consignes dels provocadors, tingueu-ho ben clar, que
l’ordre fos il·legal i no es pogués complir ja no hauria importat ningú.
Novament, però, els serens van fer la feina. El govern, amb
una altra decisió d’una enorme valentia política, va dir que no a una actuació
impossible d’acceptar perquè legalment no tenia cap sentit i no es podia portar
a terme, tret que el mateix govern de Catalunya l’acceptés dòcilment. La prova
que això és així és que no ha passat res després d’haver dit que no.
Ahir vam assistir a l’intent de Rajoy d’obtenir el control
dels Mossos sense passar pel congrés espanyol i sense derogar l’estatut, en una
mostra més de la seua feblesa política –no s’atreveix que ho voten–. Però no us
enganyeu ni per un moment: aquesta mateixa feblesa li podria haver servit si el
govern de Catalunya no hagués reaccionat plantant-se o si el país hagués
reaccionat perdent el control dels carrers. Aquesta és la lliçó d’ahir, i és
això que hem de tenir ben en compte els set dies que queden.