Ahir els subscriptors de VilaWeb van poder conversar amb Clara Ponsatí · Us n'oferim l'entrevista
Ahir l’eurodiputada Clara Ponsatí va protagonitzar una conversa amb els subscriptors de VilaWeb. L’acte, moderat pel director del diari, Vicent Partal, es va fer el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, però Ponsatí, exiliada d’ençà de la proclamació de la independència, l’octubre del 2017, va haver de participar-hi per videoconferència. L’acte es va transmetre en vídeo en directe a VilaWeb amb algunes dificultats tècniques, per les quals demanem excuses. Per això, ara us oferim la transcripció de la major part de la conversa, juntament amb el vídeo de l’acte, que hem intentat d’adobar tant com ha estat possible.
En la conversa, que tenia com a raó inicial la presentació del llibre Molts i ningú, publicat per la Campana, Ponsatí es va expressar amb la seva claredat habitual, sobretot parlant de l’actualitat política.
—Per començar, Romanç Olivella diu: “M’ha
sorprès molt que no hi hagi la seva foto a la portada del llibre, sinó
tan sols unes orenetes. Tots els presos i exiliats que han fet llibres
han acabat posant la fotografia a portada. Per què no ho feu?”
—[Riu] Va ser una negociació complicada amb l’editorial, perquè
ells també volien posar-hi la meva foto, però jo no. Per raons
estètiques, crec que les orenetes que va dibuixar el meu avi són molt
més boniques que qualsevol fotografia. Però també per consistència amb
el títol del llibre, perquè és un llibre que vol ser un homenatge a unes
arrels i un país. Volia que fos una mica diferent dels llibres
habituals que fan els polítics per vendre’s. Em va costar, però els vaig
convèncer: quan vam trobar el disseny de la portada –que està molt bé i
que agraeixo molt a la gent de l’editorial que el va fer– tothom va
estar d’acord que no calia posar-hi la meva fotografia.
—Una altra pregunta diu: “Llegint el llibre he tingut la
sensació que heu posat la vida enmig de capítols durament polítics, com
una manera d’asserenar-vos i agafar perspectiva. Al mig del llibre hi ha
molta dolçor, és molt ben escrit i molt agradable de llegir. En canvi,
el començament i el final són molt durs.”
—És una bona manera de mirar-s’ho. No podia escapolir-me de fer
uns capítols de memòries i de comentari polític. No hauria estat
honest, ateses les meves circumstàncies i, per tant, necessàriament
havia d’incloure-ho. I bé, aquesta estructura, amb dos capítols polítics
al davant i dos al darrere, em va semblar una bona manera d’encarar-ho:
si algú no té interès a llegir la part més històrica i autobiogràfica
pot llegir els quatre capítols polítics i amb això ja fa. Si a algú no
li interessen les meves impressions sobre l’octubre del 2017, pot anar
directament al capítol 3 i amb això en tindrà prou. Per tant, sí, és
veritat que la part de política és molt immediata, i també s’ha de
reconèixer que aquests dos capítols els vaig escriure gràcies als
diàlegs que vaig tenir amb l’Andreu Barnils, que els va enregistrar i
els va transcriure i jo després vaig reescriure. És per això que tenen
aquest to molt immediat de conversa entre persones de confiança i parlen
d’uns fets que en aquell moment eren bastant immediats. Aquestes
converses amb l’Andreu van ser l’octubre del 2018 i per això tenen
aquest to més cru i més directe. En els últims capítols parlo
evidentment de la meva situació present i la situació present del país.
Per això és difícil de mirar-s’ho amb distància i encara més difícil és
mirar-s’ho amb duresa, un nom que en la política del moment no hi té
cabuda.
–Lluïsa Sánchez Pol insisteix en això i diu que li sembla una
llàstima, perquè és un llibre ple de tendresa. Demana: “En realitat no
haurien de ser dos llibres?” I afegeix: “Està molt ben escrit, penseu
escriure’n més?”
—A veure, potser sí que podrien ser dos llibres, però vaja,
prou feina tinc presentant-ne un. Potser sí que podria prendre’m la
pregunta, amb tota legitimitat, una mica com una crítica: hi ha uns
canvis de registre d’uns capítols als altres que potser sobten una mica.
Potser sí que un llibre que fos tot en el mateix registre tindria una
lectura més fluida, no ho sé. Penso escriure més, però no tinc projectes
gaire concrets. Escriure aquest llibre m’ha agradat molt, ha estat una
activitat molt gratificant. Encara tinc davant meu una jubilació amb
molts anys, i segurament una de les activitats a què em puc dedicar és
aquesta.
—Francesc Marí diu: “Narreu un episodi després dels atemptats
de Barcelona amb el conseller Carles Mundó, durant el funeral de Pau
Pérez, que m’ha impactat molt. Reflecteix la imatge d’una outsider enmig dels polítics professionals.” És així?
—Sí, sí, és un exemple… N’he viscut diverses, d’aquestes. Quan s’ajunten
uns quants polítics que van a algun lloc on hi ha públic i hi ha
fotografies i atenció mediàtica, aquesta escena es viu repetidament i
això ho he viscut i ho continuo vivint. Al Parlament Europeu hi ha una
activitat que als parlamentaris els agrada molt organitzar. En diuen photo-op
i consisteix a cridar els amics de qualsevol causa perquè vinguin a les
escales del parlament i es facin una foto. Sempre que participo en
aquestes activitats em trobo que, si vull sortir a la foto, he de donar
empentes [Rialles]. I, per tant, moltes vegades m’estimo més no sortir,
perquè no em ve d’aquí. I bé, aquesta escena és reveladora perquè era
una situació una mica més dura, però vaja, passa molt. Sí, la vida
política té aquest estil.
—Marina Castellón diu: “Trobo sensacional la narració que feu
del viatge a Itàlia quan éreu comunista, del tracte que us va fer
el PCI i del vostre petó amb la Pasionaria. Us queda alguna cosa
d’aquell temps, ideològicament parlant?”
—Tots som una continuïtat i quan pensem en nosaltres mateixos ens sentim
com érem quan teníem deu anys. En aquest moment, visc aquest viatge que
vaig fer a Itàlia amb les Joventuts Comunistes com qui recorda
l’aniversari d’una àvia. Al mateix temps, si ens poséssim a analitzar
els projectes polítics i les ideologies que hi havia en aquell entorn –i
jo m’autoanalitzo sobre com veig el món–, sí, hi ha molta distància.
Però hi ha continuïtat: l’actitud, l’alegria de viure, hi ha la fe en el
progrés i la democràcia. Això hi era en aquell moment, en què jo era
una adolescent, però hi ha molta continuïtat.
—Es podria dir que una de les gràcies del llibre és que hi ha
moltes fotos, i n’hi ha una de Clara Ponsatí amb Domènec Martínez i
Josep Maria Riera al primer míting del PSUC al Baix Llobregat, que
realment és una foto molt bonica.
—Si hagués posat aquesta a la portada, potser sí que l’hauria hagut d’explicar… [Riu]
—Marta Pérez Dosgrau diu: “En bona part del llibre feu moltes
insinuacions sobre el president Puigdemont, però no les acabeu de
concretar. Detecto una espècie de malestar per part vostra amb la seva
manera d’actuar. Penseu que el seu moment ha passat?”
—Vejam, insinuacions no en faig. Explico una sèrie d’impressions. No és
un llibre sobre Puigdemont i, per tant, no m’he vist amb la necessitat
de fer un judici categòric. Explico les meves impressions en determinats
moments, que són variades i contradictòries. Són les meves impressions
d’un personatge, que ara s’ha convertit en el meu company del Parlament
Europeu, amb el qual tinc màxima sintonia. Sobre si el moment de
Puigdemont ha passat o no? Crec que no ho haig de jutjar jo. La política
catalana està en un atzucac molt important. Tenim un futur molt incert;
realment les circumstàncies no són gens favorables.
—Jaume Pericay diu: “Sou l’última represaliada que ha publicat un llibre. Com és què heu tardat tant?”
—No sóc l’última, perquè potser encara en sortirà algun més. Toni Comín
no ha publicat cap llibre. Sé que hi pensa, no sé com ho vol fer. En tot
cas, no és imminent. Per què he tardat tant? Jo trobo que no he tardat
gaire. Perquè realment valorar el que ha passat, quan encara ho estàs
vivint, és molt difícil. I, per tant, malgrat que tenia aquestes
converses amb Andreu Barnils, que podia haver estat el material per a
fer un llibre només sobre la meva experiència l’any 2017 i els primers
mesos de l’exili, em vaig resistir molt a publicar allò. Em semblava
insuficient perquè faltava una part de la història. Hi vaig voler posar
tot el context biogràfic i històric, de la família. I això m’ha donat
feina. Encara no n’estic del tot satisfeta; en l’estira-i-arronsa entre
els editors i l’autor hi ha un moment que has de dir prou. I al final
ells van dir prou i ho vaig acceptar. Jo com que estava gaudint molt de
la feina, ja m’anava bé que això s’allargués, no? Per tant, no em sembla
que hagi tardat molt. Hi ha molts llibres sobre el procés, de qualitats
variables. El meu parer és molt diferent i, en conseqüència, requeria
un temps. I potser fins i tot, hi haurà temps de fer-ne una revisió. Ja
ho veurem…
—Elisenda Albajes diu: “Penseu que val la pena perdre tantes
hores per arribar a un pacte del català a l’escola sabent que els
tribunals en faran cas omís i continuaran trepitjant tot allò que saben
que és important per als catalans?”
—El problema no està en les hores que s’hagi dedicat a assolir el pacte,
el problema és el pacte que s’ha assolit. Sobretot amb aquesta mena
d’obsessió a fer veure que hi ha un consens sobre la immersió i que s’ha
de mantenir el consens. És un discurs que ja feia aigües fa temps, però
que a hores d’ara –després de veure tot el que ha passat, després de
l’actitud no només del TSJC, no només de les forces polítiques
espanyoles, no només del govern espanyol, després de tot el que hem
observat– es parli d’un pacte per a blindar o salvar la immersió em
sembla ridícul. A part de ridícul, és molt lamentable.
—Pere Antoni Escoda us pregunta: “A la pàgina 339 de Molts i ningú
ho expresseu molt clarament: ‘No serveix de res ajornar la
independència, no serveix de res cercar el nostre lloc a l’estat
espanyol. A l’estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser
catalans.’ Penseu que això ho entenen els nostres polítics actuals? Què
caldria fer o què hauria de passar perquè ho entenguessin?”
—Jo crec que no ho entenen. O si ho entenen són prou cínics per a
acceptar fer política autonòmica i qui dia passa any empeny. No se sap
si són molt cínics o molt estúpids. Jo tinc sempre aquest dubte.
—Sílvia Valls: “Si Clara Ponsatí fos avui la consellera i s’hagués d’enfrontar al TSJC amb el 25% de castellà com ho faria?”
—Si per accident m’hi hagués trobat, segurament renunciaria a
actuar en obediència a les ordres que em fa un tribunal de justícia que
és un tribunal de país ocupat. Què faria per plantar-hi cara? Jo potser
dimitiria. Reconec que no està clar de quines eines disposaria, però el
que no faria és intentar acomodar-me per evitar que m’inhabilitessin per
prolongar l’estada en aquest govern… Hi ha una agressió sistemàtica. No
és accidental: és una agressió que s’ha inflat després del fracàs del
procés d’independència. És una de les columnes vertebrals de la resposta
espanyola a la nostra derrota. Està claríssim que volen liquidar el
català.
—Marina Castells Llavanera us pregunta: “A la pàgina 58 del
llibre s’hi llegeix que el 2 d’octubre va haver-hi una reunió molt
ràpida del govern i dieu que no hi va haver discussió sobre si el 43% de
participació havia estat suficient. Però d’on surt aquest 43% de
participació. Sabem que els vots van ser recollits en un ordinador
central. Què va passar en aquest ordinador. Qui els té els resultats
reals?”
—No tinc resposta a aquesta pregunta.
—Jordi Miralda ens fa arribar aquesta pregunta: “El relat per
a arribar al Primer d’Octubre incloïa la idea que el referèndum no
podia tenir impacte si no el promovia el govern de la Generalitat.
Penseu que aquest relat era en el fons fals? Cal avançar ara cap a un
nou referèndum des d’una plataforma institucional completament
independent de l’estat espanyol?”
—Ui, quina pregunta més difícil. Jordi Miralda, vas fort! Vejam, no ho
sé. D’entrada, el discurs era que el referèndum s’havia de fer des del
govern. El referèndum va ser una cosa que no era ni en el full de ruta,
va ser una cosa que va aparèixer en les discussions d’alguns cercles
independentistes, i que Puigdemont la va agafar. Jo crec que amb molt
d’encert. Ho va fer servir per a desencallar unes discussions amb la
CUP. I després, un cop el govern ho va fer seu, el discurs era que seria
un referèndum normal, com es fan les votacions sempre. Però el
referèndum, després, es va haver d’organitzar amb la participació de la
societat civil. El govern hi va tenir un rol, però era un rol limitat.
El referèndum va ser un gran èxit justament per això, perquè no depenia
que els representants del govern obrissin les portes de les escoles,
muntessin les taules i repartissin les paperetes. Les coses van passar
perquè hi havia una mobilització. […] Això ja era diferent, però tot
això és una discussió logística. Fins a quin punt, quan estàs encara
sotmès a l’estat que vol impedir la teva autodeterminació i ets part de
la seva administració, ets capaç o no d’organitzar un referèndum? El
Primer d’Octubre va ser una experiència d’iniciativa público-privada,
governamental i de masses, que va ser un èxit. I sobretot va ser un èxit
per la mobilització de masses, més que no pas la governamental. La cosa
important va ser que el parlament convoqués un referèndum i el govern
el signés. Ara mateix no em veig amb cor de pronunciar-me sobre si s’ha
de fer un altre referèndum perquè la situació de col·lapse de
l’independentisme és tan gran que són discussions d’entelèquia. No sé
com ha d’avançar l’independentisme des del moment present fins que torni
a plantejar un torcebraç a l’estat espanyol, i fer afirmacions sobre si
cal un altre referèndum són discussions en què no em vull posar.
—Hi ha força preguntes sobre el Consell per la República.
Rafael Artigues diu: “Per què no formeu part del govern del Consell per
la República? No us ho van oferir o no us va interessar?”
—No m’ho van oferir. Per tant, no vaig haver de pensar si m’interessava o no.
—Jordi Romeva fa tres preguntes molt llargues que intentaré
concentrar. En les pròximes eleccions autonòmiques, si tot continua
així, veieu necessari fer una llista de país que es presenti a unes
eleccions plebiscitàries per a la proclamació de la República? I si hi
esteu d’acord, considerant la vostra expertesa i responsabilitat, de
quina manera podríeu o voldríeu contribuir en un moviment com aquest?
—Em sembla que la resposta anterior també serveix per a aquesta
pregunta. Crec que la situació de confusió i col·lapse és tan grossa que
ara mateix plantejar-se eleccions plebiscitàries és bastant fora de la
perspectiva de la política immediata. No tinc una opinió sobre
això. Ara ha fet un any d’aquest govern, que no desenvolupa una tasca
consistent, ni tan sols amb els programes molt ambigus que havien
anunciat els partits polítics que en formen part. Esquerra potser feia
un programa menys ambigu, que era la taula de diàleg i aquestes coses.
La taula de diàleg, tots sabem com va. Junts feia el discurs més
abrandat, però tampoc especialment concret. Però tots formen part
d’aquest govern. Les iniciatives que ha pres aquest govern ens allunyen
de la independència. És natural que els votants que van donar el seu vot
a Esquerra o a Junts pensant que era un vot que ens faria avançar se
sentin frustrats. Això ho entenc. Que això impliqui que caldrien unes
altres opcions electorals? Potser sí. No ho tinc clar. L’esperança que
algun dels partits independentistes torni a aixecar les il·lusions i
sigui més creïble… la veritat és que cada dia que passa hi confio menys.
—…
—Avui, després del pacte aquest del català, no és un bon dia per a pensar que dins els partits polítics les coses es mouen en la bona direcció, més aviat sembla que es moguin en la direcció contrària. Per tant, semblaria natural que hi hagués una reestructuració de les ofertes electorals, però essent molt conscients que si en alguna cosa han avançat els partits polítics, especialment Esquerra, és en el control dels mitjans audiovisuals públics, i els no tan públics. Hi ha un control del discurs. I, per tant, plantejar-se alternatives electorals sense que passin moltes altres coses, sense que es revifi d’alguna manera la mobilització popular per la independència, sense que la dissidència es manifesti d’una forma més potent, a mi em sembla de moment precipitat.
—Hi ha moltes preguntes en aquesta línia, anirem trobant la
manera de respondre-hi. Mercè Vallès diu: “Què podem fer els catalans
per collar, per crear un ambient social, a fi que els nostres electes
comencin a canviar per dir la veritat?”
—Sóc de les que pensen que ara cal tornar a la trinxera local. Per
exemple, la gent que hi ha a les escoles, cadascú haurà de fer coses
dins la seva escola. Als barris, als pobles… En l’àmbit local pot
haver-hi algunes opcions electorals. No em pronuncio sobre això. Però
ara mateix crec que l’única cosa que podem fer és mantenir la
resistència en l’àmbit individual o descentralitzat. I mantenir
la denúncia. Cal transmetre el nostre discurs: que som un país ocupat,
els nostres dirigents en gran manera s’han rendit; per tant, ara mateix
estem de retirada. Ens hem de recuperar des de la guerrilla. Ara he fet
servir un terme, que segurament retallaran i manipularan per dir que jo
dic no se sap què. Però la situació és complicada. Hem retrocedit molt
i, per tant, no podem anticipar grans avenços sense que hi hagi
una fortificació ideològica, moral i espiritual de l’independentisme.
—Un altre comentari d’un subscriptor: “Tinc decidit que no
faré mai més un vot útil. Mai no tornaré a votar ERC, Junts o CUP. I
m’és igual si en les pròximes eleccions guanya el llop o l’home del sac.
Hi tinc poques esperances, però m’agradaria saber si donaria suport a
una llista cívica com la que proposa l’ANC.”
—Ara mateix jo no puc pronunciar-me sobre això, perquè és una
hipòtesi. Entenc la posició dels qui no vulguin votar ningú dels que
s’han pogut votar fins ara i se sentin frustrats i pensin que hi ha
d’haver altres alternatives. Jo també ho penso, però ara que jo hagi de
pronunciar-me per donar suport a una cosa que no existeix no correspon.
—Margarita Ametlla diu: “Parla de la situació del 2010 dels
escons en blanc. Més que formar una alternativa, seria fer-los veure que
no hi estem d’acord, no votant-los. Castigar els tres actuals amb un
comportament electoral diferent.”
—És una opció. Em sembla que van ser els nacionalistes
irlandesos que durant una temporada es presentaven a les eleccions a
Westminster i treien escons i no hi anaven. Potser és una cosa que
s’hauria de fer, sí.
—Margarida Soler pregunta sobre Primàries. Vàreu tancar la
llista de Barcelona, teniu molta relació amb Jordi Graupera. Demana si
aquest objectiu de fer servir el sistema electoral del Consell per la
República –és a dir, de crear una llista basada en un procés de
primàries i no en un debat en tres partits–, penseu que seria una manera
de salvar la situació.
—La proposta de Primàries, ara fa tant de temps que em sembla
prehistòrica. En aquell moment, em va semblar una bona proposta i vaig
voler donar-hi suport. A mi em sembla, però, que no hem de ser esclaus
de les idees boniques i allò de Primàries era una idea bonica que no va
prosperar per múltiples motius. Ara mateix no hi ha unes eleccions en
l’horitzó i si jo ara comencés a fer propostes se sobreinterpretaria i,
perdoneu, però aquest és el problema de tenir una veu com la meva,
qualsevol matís se sobreinterpreta. Per tant, no m’hi veig amb cor.
—Un altre lector us demana un consell sobre com detectar els
agents frenadors o delators que hi ha entre nosaltres. Es pot fer un
discurs rupturista per amagar la funció de mantenir l’ordre autonòmic?
—De personatges així, no en conec gaires, però tampoc no sóc
sobre el terreny. Per tant, la meva opinió no és gaire vàlida. Jo crec
que per destriar el gra de la palla val allò de “per les seves obres els
coneixereu”. També es veu què fan i què diuen i la consistència entre
l’una cosa i l’altra. Això ens permet de jutjar en qui dipositar
confiança i en qui no.
—Vau viure uns quants anys a Escòcia. Tenim relació amb els
escocesos i també hi ha un procés d’independència. Què en podríem
aprendre?
—Moltes coses. N’hi ha moltes coses que s’haurien d’imitar,
però de forma immediata les distàncies són tan grans que no m’atreviria a
donar cap consell concret. Una de les coses que són molt diferents és
la qualitat de la política i dels debats. I això difícilment s’arregla
pel desig d’arreglar-ho. Si els polítics escocesos tenen més nivell és
perquè s’han desenvolupat en un context molt competitiu, cosa que no
passa en la política espanyola i catalana. Estic donant una resposta
francament pobra, però no em veig amb cor de dir què passa a Escòcia que
hàgim d’aprendre. Potser el nacionalisme escocès i el català són tan
diferents com ho són els dos pobles. Si hi ha una cosa que trobo a
faltar a Catalunya és orgull.
—Marta Solà diu: “Des de l’experiència europea, si Escòcia
fes un referèndum i el guanyés i pogués tornar a la Unió Europea, això
tindria repercussió en el cas català?”
—Evidentment que tindria repercussions. Si Escòcia fes un
referèndum, el guanyés i comencés un procés per a entrar a la Unió,
evidentment això seria molt cridaner i faria molt difícil que
continuessin fent veure que Catalunya no existeix, que és el que estan
fent veure ara. Però tampoc no és bufar i fer ampolles, convèncer la
majoria dels escocesos que els interessa deslligar-se del Regne Unit,
passar a ser un estat de la UE. Si això passés, la Comissió Europea
hauria d’adaptar el seu discurs, però tenen molt pocs complexos. Mentre
no tinguin un problema de veritat, el discurs sobre Catalunya no
canviarà.
—Sobre la vostra vida política. Sara Bellver diu que des de
fora sembla que la política a Brussel·les és més seriosa que a Barcelona
o Madrid. És cert? I si ho és, què us ha aportat el temps de treball al
Parlament Europeu?
—En principi sí, diguem que de mitjans. És diferent. Al cap i a
la fi, en la institució del Parlament Europeu hi participen polítics de
vint-i-set països europeus, alguns dels quals tenen una tradició
democràtica molt llarga i rica, i això evidentment marca caràcter. Però
també tenen les seves coses, encara que amb actituds més fines. La
nostra situació en el Parlament Europeu n’ha estat, per exemple, una
prova claríssima. Com el president Tajani va impedir que el president
Puigdemont i el conseller Comin fossin eurodiputats durant sis mesos
perquè ell era amic dels espanyols i els volia fer aquest favor. Això
anava en contra de qualsevol criteri democràtic i de la legislació i de
tot. Però ho va fer i se’n va sortir. Llavors els tribunals europeus van
començar a donar instruccions. I el president Sassoli, que era un
demòcrata de veritat, ho va acceptar, va acceptar les instruccions que
li donaven els tribunals. En qualsevol cas, que tingui més nivell no vol
dir que sigui impecable, ni de bon tros.
—I del punt de vista professional?
—I des del punt de vista professional ha estat un canvi. És un canvi de
registre molt bèstia. Quan un es dedica a l’acadèmia ha de dir coses
noves constantment. Si una cosa l’has dit una vegada ja no l’has de
tornar a dir mai més perquè has de ser original. En política, en canvi,
es tracta de dir el mateix moltes vegades. També he après a dir el que
volia dir molt de pressa perquè només donen un minut. Té la seva gràcia i
en general és cert que he après com funciona la política fora de
Catalunya. Tampoc no és que jo conegués el funcionament parlamentari de
Catalunya com un insider, però en tot cas era una persona
informada i amb opinió. Les coses que em porta la vida procuro
prendre-me-les en positiu i crec que ser membre del Parlament Europeu és
un honor i una feina que faig de gust. Ara, si fos al principi de la
meva vida i hagués de triar si vull ser membre del Parlament Europeu o
professora d’economia en una universitat mitjanament presentable,
preferiria ser professora d’economia. Però les coses no van així, no ho
he triat, ho han triat les persones que van votar amb molt d’entusiasme
la candidatura del president Puigdemont, i estic al seu servei.
—Lluís Morales comenta: “Essent una exiliada i sense poder
venir a Catalunya us deveu haver hagut de fer a viure a Brussel·les. Com
és la sensació d’haver de viure en una ciutat que no és la que
voldries?”
—He viscut a molts llocs: als Estats Units, al Canadà, a
Escòcia i m’hi he adaptat. Brussel·les és una ciutat amb defectes i
virtuts, però vaja. Visc com un expatriat qualsevol i és un tipus de
vida que no m’incomoda especialment. Evidentment, no és igual un
expatriat que pot tornar a passar les vacances o el cap de setmana a
casa seva, que un que no pot fer-ho. Però jo ara puc tornar a Catalunya
Nord i això m’apropa als amics i la família, que és un guany respecte
d’anys anteriors. I evidentment que enyoro casa meva, però em sembla
que compleixo les meves obligacions en tant que exiliada de mantenir el
combat des de fora.
—Josep Ramon Gil diu: “Què us sembla que passa amb la
intel·ligència, la intel·lectualitat? On són els intel·lectuals? La
situació actual recorda la situació anestèsica, si no d’acceptació, que
hi havia als començaments del franquisme.”
—Em sembla que hi ha intel·lectuals catalans que s’han
pronunciat de manera molt clara i que tenen un compromís cívic al màxim
nivell. Ara no es tracta que comenci a passar llista, però no em sembla
que siguin tan absents. Si es refereix al compromís cívic dels
acadèmics, això sí que és una cosa que es troba a faltar. Però crec que
és un fenomen global, no només català. La universitat catalana ha patit
l’ocupació, subtil però que ara es nota més, però també crec que les
dinàmiques de la ciència són dinàmiques de competència internacional
molt especialitzades que fan que el compromís cívic que abans semblava
natural entre els intel·lectuals no formi part dels ingredients
necessaris per a ser un gran científic. N’hi ha que ho són, però n’hi ha
molts que no ho són i que són gent supercapdavantera en les seves
especialitats. Suposo que en part estem patint o vivint això. Al final,
el compromís cívic és el dels ciutadans i no es tracta que demanem més
als científics del que demanem als futbolistes, per exemple.
—Rodrigo Alves pregunta per les dues consultes sobre els Jocs
Olímpics d’Hivern del Pirineu: la del govern de la Generalitat i la del
Consell de la República. Què passaria si a la de la Generalitat sortís
‘sí’ i a la del Consell, ‘no’?
—A mi em costa moltíssim entendre com els dos partits que hi ha
en el govern s’han afegit a aquest projecte que no té ni cap ni peus.
Sobre la consulta del Consell per la República, si la majoria d’inscrits
o qui sigui que ha de votar vota ‘no’ ja veurem si el consell ha de fer
sentir la seva veu. Perquè de moment no ho fa fet. Si es fa la consulta
s’haurà de veure què diuen els associats. Potser hi estan a favor.
Llavors jo callaré i acceptaré el resultat. L’independentisme
necessàriament ha d’estar-hi en contra.
—Quina valoració en feu, d’això que ha passat aquests dies
sobre el retorn de la immunitat. Què significa personalment? Tindreu més
llibertat de moviments arreu d’Europa? Això té una traducció política?
—Personalment, pel que fa a la mobilitat dins Europa, en
l’àmbit pràctic per mi no té cap implicació, perquè jo em movia tant com
volia. Molt sovint m’he trobat que hi havia controls de passaports i el
meu passaport aixecava l’alarma perquè hi ha una ordre de detenció en
el sistema. El policia que es mirava el passaport deia: “Ui, aquesta
senyora.” Això em tenia retinguda una estona, fins que a l’ordinador
suposo que hi havia una nota que diu que hi ha una ordre, però a aquesta
senyora s’ha de deixar passar. Aquestes parades en el control de
passaport no s’han convertit mai en una ordre de detenció com amb el
president Puigdemont a Itàlia. M’agrada molt moure’m, però a vegades és
incòmode, perquè estàs una estona xerrant amb els gendarmes francesos, o
els carabiners italians o els policies de Grècia que normalment són
molt simpàtics. No sé si això ara tindrà conseqüències. En l’àmbit
immediat ens estàvem movent i ho continuarem fent. Jo crec que hi haurà
conseqüències polítiques. Donen indicis cap a on es mouran les properes
decisions judicials.
—Cap a on?
—El més important de la decisió d’ahir és, primer, que el
Tribunal Superior de Justícia de la UE li diu al Tribunal General, que
és el que ha de veure el cas sobre la nostra immunitat: “Ei, alto, heu
dit que a aquests senyors si els detenien no passaria res, però no tenen
garanties que la seva detenció no es compliqui, perquè ja vam veure què
va passar a Itàlia.” I això no ho diu, però vaja, explica què passaria
si se’ns acudís d’anar a Barcelona. Que una detenció així causaria danys
irreparables a l’activitat del Parlament Europeu. Tant si la detenció
és a França, a Lisboa o a Sevilla és un prejudici per al Parlament
Europeu. I és evident que té conseqüències polítiques. Nosaltres pensem
que si anem a Barcelona ens detindran, però ara sabem que si hi anem i
ens detenen el TJUE ha dit que això és un prejudici. I la segona
conseqüència és que el jutge que ha pres la decisió dóna moltes pistes
al Tribunal General. Li diu: a mi em sembla que d’entrada va haver-hi
problemes en aquest procés. El TG, que s’ho haurà de mirar molt bé, ha
d’examinar si el president de la comissió que va fer la proposta tenia
un conflicte d’interessos, si el ponent que va fer els informes era amic
dels senyors de Vox, que són una part en la persecució, etc. Jo crec
que això ens dóna força tranquil·litat sobre cap on aniran els trets
quan es revisi aquesta decisió il·legal. Perquè sempre hem dit que la
decisió d’aixecar-nos la immunitat era il·legal. El Parlament Europeu es
va equivocar. I si el Tribunal de Justícia li diu que s’ha equivocat
això serà insòlit. De moment tenim bastants indicis per a pensar que
això és una possibilitat que pot passar.
—No sé si heu anat al parlament en aquestes hores que han passat des de la decisió. Hi ha hagut reaccions?
—Ara som en setmana verda, que és la setmana que els
eurodiputats “normals” la passen al seu territori –nosaltres no, encara–
i, per tant, hi havia molt poca gent [al parlament]. Però sí que,
efectivament, hem circulat i hem fet arribar la informació a la
presidència del parlament –de moment no hi ha hagut cap reacció per part
seva– i als eurodiputats del comitè jurídic. I sí, hem tingut reaccions
d’uns quants. Les persones que s’han involucrat en el procés previ a
l’aixecament de la immunitat i que van estar més atentes, és clar, ens
han contestat al missatge dient: “Ostres, això sí que és una bona
notícia.” Això reforça la seva posició.
—Tornem a la política local, perquè hi ha moltes més
preguntes. Maria Puig les resumeix totes molt bé en una frase: “Seria
possible formar un partit amb moltes Clares Ponsatí?”
—[Riu.] No, perquè només n’hi ha una [rialles]. Què voleu que
hi faci! Però a veure, la gràcia dels partits és que hi hagi gent
diferent, de manera que tampoc seria especialment desitjable. Jo crec
que allò que ha de saber fer un partit polític per la independència, que
és l’únic que a mi m’interessaria, és agrupar gent variada amb
capacitats i visions diferents, però amb la ferma convicció que la feina
que s’ha de fer és la independència de Catalunya.
—Hi ha uns quants subscriptors que formulen versions
diferents d’aquesta qüestió. Per exemple, Francesc Fortián diu si, més
que fer un partit, o bé el Consell per la República o bé l’ANC haurien
de fer una llista.
—La meva resposta honesta és que no ho sé, i que no em
correspon a mi saber-ho. Veig que és una discussió viva i que se m’hi
inclou amb molt més protagonisme del que em correspon. Sospito que passa
que hi ha nerviosisme i corren rumors i insinuacions… Tot això és
bastant normal en el joc de la política. Però vaja, quan dic que hem
de treballar cadascú des del seu espai, vull dir que veig molt complicat
de fer grans plans i fulls de ruta ara mateix. Si la gent de l’ANC
pensen que han de promoure una llista, que s’ho pensin bé i que mesurin
bé les seves capacitats i les seves forces. No dic que no ho hagin de
fer: ara mateix el més important és la discussió, i el fet que hi hagi
aquesta inquietud –tant per als qui se senten decebuts com per part dels
decebedors– és la prova que com a mínim el país encara es belluga.
Estem molt desorientats, però encara tenim la capacitat de veure que
necessitem eines noves. Tampoc no hem de demanar més als polítics que el
que demanem als futbolistes.
—És un bon exemple. Albert Molins Diez diu: “A certs
espanyols el que més els emprenya és que els parlis català. Què els
diríeu als catalans que malgrat tot no s’atreveixen a fer-ho?”
—Això connectaria amb la resposta que he donat sobre Escòcia,
encara que en aquell país els van aniquilar la llengua, però van
mantenir l’orgull. Ara faré una mica d’història barata. Els catalans hem
sobreviscut a través de la submissió. Som un país ocupat que hem fet de
més i de menys, ens hem anat recuperant dels diferents episodis de
repressió. Hem sobreviscut fent poc soroll i això està molt impregnat en
la nostra psicologia. És per això que costa mantenir el català i ha fet
forat aquest argument que mantenir el català és de mala educació. En
moments en què l’agressió és més oberta, la defensa és més legítima i,
per tant, és més fàcil argumentar que això no és un problema d’educació,
sinó de poder. I el poder només el tens si l’exerceixes.
—Una última pregunta de Robert Faus, que em va sorprendre
quan la vaig rebre i que diu: “Heu fet un llibre molt difícil i molt ben
escrit, que reforça la imatge de Clara Ponsatí com una dona molt dura.
No sé si us penediu d’haver dit allò de ‘la catxa”, que va començar a
generar aquesta imatge, però m’interessaria saber si esteu còmoda en
aquesta posició o si us representa un pes feixuc. És cansat ser Clara
Ponsatí?”
—[Riu.] No sé amb què comparar-ho! Depèn del dia. Crec que és
molt més cansat haver d’estar mesurant el que un pensa. A mi això em
cansaria molt. De fet, ara ho faig molt més que no si fos una persona a
l’anonimat, que només parla amb els seus amics i familiars. Però, vaja,
el caràcter que té cadascú és més o menys mal·leable i es porta posat.
No és especialment cansat. Tinc altres problemes que el de cansar-me per
això. Això de “la catxa”, que va ser una expressió molt directa en un
context en què jo no estava pensant que creava discurs, de fet va ser un
encert. Em sembla que per a moltes de les anàlisis que hem pogut fer
després en l’àmbit de retòrica ens ha anat bé.
—Voleu afegir res més abans d’acabar?
—Només donar les gràcies a totes les persones que han vingut i
han fet preguntes. No han fet preguntes gaire fàcils, això ho ha fet més
interessant i menys cansat. Gràcies també A VilaWeb i a la feina que
feu; a l’Andreu Barnils, que em va ajudar a l’inici del llibre; a
l’editora del llibre; i la Isabel Martí, que ha estat empenyent el
llibre fins que ha sortit de màquines, que sense ella aquest llibre no
existiria.
—M’agradaria salvar per un moment això de l’exili amb la tecnologia i per això intentaré girar el monitor perquè pugueu veure la gent que hi ha a la sala, perquè em sembla altament significatiu que tanta gent haja vingut tot i saber que només us veurien per videoconferència. Crec que és un gest que diu moltes coses respecte de vós i respecte de la gent. Ho faré, i si ix malament ja us enviarem una fotografia.
[Va sortir bé i Clara Ponsatí va rebre un aplaudiment llarg i emocionat a la sala del CCCB.]
https://www.vilaweb.cat/noticies/clara-ponsati-subscriptors-cccb/